Select Page

I encara estabornits, ens aclapara una única certesa: per continuar vivint fins a morir, haurem d’estimar més i millor” 
Eva Piquer

Enfonso les mans dins la sorra de platja. És gruixuda i humida i no puc descriure-ho d’una manera racional. La bellesa en el tacte i ja veus, ara vés i posa-li paraules.
El soroll del mar son com els cabells mullats quan acaricien les orelles, pessigolles i pessics al clatell, entrant ben endins, suau i persistent. Mai cansa.
La llum planeja forta i xiula contra les veles que es veuen de lluny com si fossin les regates d’un quadre antic. Llum blava i groga, potser ataronjada com el foc, grisosa com l’aigua, forta com el groc de la crema, verda com la menta o potser lilosa com l’aigua dolça i fresca.
La pell humana estirada fins a l’infinit, son com punts de llet i cafè que van agafant color cacau en pols; venen olors d’hidratants solars en l’aire, la barreja d’una amalgama de pasta incomestible sobre els lloms de la gentada. Prenc una glopada d’onades a la defensiva i faig una rebolcada en un túnel subterrani que m’evadeix: ara entro en calma.
Em repeteixo sovint que el juny és com veure peixets diminuts de colors que busquen i llisquen sense esforç i esquiven l’onada final. El juny és el divendres de l’any: la tarda eterna que encara ens queda per viure sempre. Una il·lusió.
De vegades el silenci es trenca a bocins quan el crit desafortunat tremola enmig de la puresa: però la platja és un paradís que té cuirassa i protecció que cura. Una esfera natural allunyada de la tribu urbana que estima com ferro i es mira grisament.
Torno a casa i acaparo la grandesa de la terra escalfada i fina que em repica la cara i he notat molt fort com m’eixugava alguna ferida, sobretot les d’endinsar-nos i ofegant-nos mar endins per NO anar més enllà.