Select Page

Hi penso cada dia, en la llibertat i la manera aquesta de fluir, en el record que fa pessigolles i mira que bonic és pensar-hi en calma, en un brollar vital, delicat i tendre. I quan s’enfila la lluna amunt i encenc una espelma dins meu soc vulnerable per ‘només’ tenir el record d’un material sensible i únic. Hi penso cada dia, amb el ganivet que he hagut de desclavar del cor i dessagnat de pena, però sabent que hi ha vida més enllà de tot. I cada dia, reviscolar la música, les fotos i els secrets compartits guardats a foc. Hi penso cada dia, quan el sol cau com una làmpada de sal, que malgrat morir un cop mai s’acaba res i és viu moltes vegades. Seguim dempeus i aguantant la pluja aquella de primers de maig i que ja no ens abandona. I el fred. Però després de la tempesta hem avançat, rendit i guanyat amor total i etern. 
Quina bestiesa haver d’escoltar jo sol al cabró del Mumford amb aquella veuassa, quina animalada no compartir aquest anar i venir del Barça -guanyarem George-, quina pallassada no compartir el moreno gitano i les samarretes rosa xiclet. Encara hi ha vidre que talla per dins de tota la tristesa acumulada. I a tots els cafès del matí hi penso, que dos anys pesen massa a la llista de coses a fer. 
Però reconstruint la vida, la vida que semblava eterna van ser moments únics. 

He escrit uns versos per l’ocasió.

Un esclat de sol a les pupil·les/taronja de platja infinita i bellesa absoluta/els planetes brillen i se’m mengen la cara a carícies/camino com si no em toquessin els peus a la terra ferma/ sense pors el cos s’eleva via nit i llum/veig de lluny el que fa res em trencava/ara ja no perquè res és igual/orbitem fins a petar-nos de riure/torno de nou i esverat i guardaré un altre secret/si ho sabés l’amigatxada no em creurien/hi penso cada dia a deixar-te vessar i ben lliure.