Puja que marxem

Vaig tornar a l’estació per veure si finalment arribaves de tot allò. De la gentada que pujava les escales esperava trobar-te per dir-me que només em calia agafar la teva mà per marxar lluny d’una estació de matinada i fer món a l’altra banda. I vaig esperar fins a l’última persona que sortia d’esma i no vas arribar mai. Tenia un casc per tu i fugir tots dos. Moto infinita i escalfor dels pneumàtics que ens haurien de portar fins a la platja que sempre ens acull i on no corre mai l’aire entre el teu cos i la meva calor despòtica.
Baixo a l’andana i veig passar tots els trens, els d’una punta i una altra i no en baixes de cap. Quan ja no puc sentir xiular més tones de frens dels vagons, agafo la moto i cavalco la nit sense gota d’amor, sense que ningú m’agafi l’esquena i em premi el cos per sentir-me àngel veloç estripant l’asfalt. I el motor ronca i penso en l’abisme dels anys, el pas lent de les millors aventures que mai tornarem a viure i ara, els camins tan lluny, i alhora glopejant gasolina que devora la pell més perillosa. La nit és una aventura i ens agrada la foscor. Deies.
Tot el periple de les estrelles fan camí a cada quilòmetre i no sé cap on vaig. Tot el gas està fusionat a la solitud, a veure venir el desgast de les nostres abraçades i carÍcies i llum compartida que deixo enrere. I em poso dempeus a la moto creuant la fosca i la potència em fa volar i mai paro i soc a l’estació de l’altra banda del món mentre veig que puges les escales i agraeixes que hagi sigut tan puntual.
I amb la teva veu dolça, com un tren confortable i segur em preguntes què tal. I dius si fem una volta ràpida amb la moto.