Encara ets allà, mirant cap a fora: el carrer buit, el núvol humit i la mascareta sobre el pom de la porta. Un any després encara mires si tots la porten, si tothom està enyorat d’allò que passava abans. Sí, tots estem agafats amb pinces i trencats en canal.
Poses la mà a la butxaca i trobes un tiquet de compra, d’aquell llibre que vas comprar per estar tants dies a casa tancat (Nosaltres en la nit, Kent Haruf -Angle Editorial-) i qui si sap si el llibre està en un prestatge que ja no és el teu. Vés a saber què ha sigut de l’altre si és que mai hem estat de ningú.
I et queden les rutines de les conferències insuportables amb cent persones que no coneixes i has agafat habilitats quasi imperceptibles i que ningú nota. Són les petites trampes forjades un any després: qui t’ho havia de dir a tu, que no vas arribar a comprar mai més paper higiènic del necessari.
I puges al terrat i ara el sol cau just com quan queia fa un any, plens de dubtes a la pell i el pulmó encongit de por i el cor bategant amb la incertesa implacable del drama col·lectiu. Ara apames tot el vent que cau de ponent i fas vespres de caliu i tendresa. Sobretot de confort i seguretat. Salvats, potser.
Et promets una primavera sense ensurts, albirant llum i esperança després de la foscor, sense reptes insuportables per les xarxes, sense contes diaris a quarts d’onze, sense les videotrucades per passar l’estona i demà ja ens trucarem.
I fa un any pensaves que res canviaria i que notable era l’error. 
Tornaràs l’any que ve i escriurem del virus que en diran tristesa.

He escrit uns versos per l’ocasió.

He tornat a pensar en tu/lluita la llum i la ombra per igual/la derrota és clara i res guanya/faig un espai als somriures però no entra ni un llavi/tot es desdibuixa rere aquesta festa de la soledat/res agafa caliu entre l’hivern-primavera/neu pols que cau del cor que no aguanta/resistir és allò que volia quan enyorar-te molt valia la pena/ara ni això i el pitjor és que segueixo pensant en tu.