Demano audiència amb massa inconsciència sota el cel de plom, de cendra, de pols groguenca. Camino entre els carrers solitaris i buits i tristos i demano audiència per saltar, riure i vés a saber el què. Camino entre els carrers d’avorriment absurd, de notícies lentes i d’absència de bones noves, i demano audiència per gaudir ni que sigui d’un cel color fruita o tactes que s’apropin a la primavera. Ni això, mira.
Les passes lentes i enfonsades, les llums quasi en coma a mig vespre i vinga a pensar que aviat serà més clar i ja canviaran l’hora. I ensorrar l’esperança al desig és una alegria efímera i poc productiva per passar la nit. Volta i volta. 
Demano audiència sota el cel gruixut de grisos, tel de llana vella, de franel·la pesada i que pica tot. Demano audiència per poder anar traient la roba i posar-me la calça curta, el rosa de les samarretes de primavera i les xancletes que tant t’agraden. I mira, posats a demanar, faig llista. I t’hi poso primer.
Ara que és febrer i camino pels carrers de l’amiant tòxic de la distància per mascareta, demano audiència per fer-te els petons que mai oblidaràs, els que mai esborraràs. Per fer els passejos més curts i potents al costat del mar d’agost i de la pinassa amb olor de sopar bé i la música del concert que viu sota un núvol cap-roig. Demano ara, amb les mans arrugades dins les butxaques, tocar-nos darrere aquella finestra mentre veiem com el far ja no gira dins la nit. I només quedem nosaltres de la resta de la matinada i que ha escopit amor i no defallim, no defraudem, no direm que no a res. I ens estimem fins a l’horabaixa.
Demano només poder aclaparar, per una tarda, el somni del pit suat, els cafès plens de gel, el cop de sal quan peten les mans dins l’aigua i quedar embadalit hores en un carrer solitari del millor poble del món a ple mes de la canícula. 
Si creus que demano molt no vinguis mai.