Flirtejo amb les passes d’un estiu que encara no arriba i li costa, feixugament. Agonitzo amb el pes del futur que encara no tinc, per millorar l’esperit d’ara: fred i abatut d’un gener que fa el buit. Avui les abraçades son la droga dura que ens cal i busquem, pasturant entre aquestes tardes que ja allarguen llum. 
Somatitzo l’estiu i el canvio per la pell blanca, faig intercanvi dels guants gruixuts i pell tallada per crema bronzejadora i olor de pomada a mitjanit. Mercadejo per petons de veritat, amb gust de vi blanc molt fred mentre critiquem a tota la gent que està a les barques grans i lluents i somiem en tenir la millor barcassa d’aquí a uns anys. Ara només miro de treure aigua per no enfonsar-me i sobreviure dins aquest hivern lent i gris i persistent. 
Ja no queden abraçades i em noto com un delinqüent quan penso a tenir aquell l’àlbum de pell propera, de mans calentes, de carícies totals. Volem subhastar les mantes a preu zero per veure’ns rendits al nudisme absolut. Ens mereixem el monument de cossos despullats en plena canícula d’escalfor. 
M’encaro amb la tristesa de la impotència i en l’angle mort cau la lluna per dir-me que cada any estic igual. 
Tot arribarà, sí, però massa tard.