Select Page

Amb els peus nus m’apropo a la llar de foc i enceto la llibreta per escriure. Tanmateix m’és necessari, però no sempre volen les paraules a lloc. Un no sap si allò que escriu arriba algú que està a l’altra banda: tinc la bonica il·lusió que sí, però no he vingut al foc per això. He vingut al racó de cremar-ho tot per buidar amb paraules les tristeses, les absències i canalitzar bellesa. 
L’escriptor (és a dir, jo) s’alimenta de coses, situacions i necessita un motor per activar la lucidesa: digues-li Venus (l’última estrella al cel en apagar-se i tenyeix el cel com ningú de matinada) digues-li una cançó de Bashed Out o contemplar com cada tarda hi ha uns minuts més de llum al cel.
Amb els peus nus m’apropo a la llar de foc i ja he escrit un munt de versos, de contes i reservats que potser algun dia llegiràs. Però escric per sobreviure: per allò que oprimeix de dolor el diafragma, pel tremolor insostenible de la pena, per la respiració esquerdada, per l’adéu que em rebenta i ja no puc més i per allò de l’abisme inexplicable. 
El foc vol i dol i jo vull fusionar-me en flama per la llum. I em deleixo perquè aquesta calor sigui com aquell estiu enganxifós que no podia parar d’escriure en aquella llibreta que parlava de tu.

He escrit uns versos per l’ocasió.

Volàvem atrapats a les fulles i no veiem l’arrel/el miracle de la gravetat estava a favor nostre sempre/mai arribava l’hivern a casa perquè érem de calor/cossos mullats de banyador i petons delicats/tot feia olor d’orxata i vivíem dels quaderns de vacances/no trobàvem el camí de tornada perquè no hi havia camí/el nostre mapa era entendre’ns sense que el món volgués saber res de nosaltres/sort que ho vaig escriure tot a la llibreta que tens tu.