Aquest cor que és de mira’m i no em toquis; aquest cor fràgil que va caient abans de dir prou. Aquest cor meu sensible que està massa a punt de posar-se en pausa. Aquest cor meu que diu ai i que no sé jo. Cor tendre, fràgil, decandit. Delicada espelma.
Tenir el cor amb ganivetades que sagnen, però que es curen amb música: la sensibilitat era això amics. Parlem de tendresa.
Deixo que el cel vagi aclucant-se cada tarda rere el cruixit del fred, qui voldria ser el groc fonedís preciós de l’última llum. Qui voldria ser el silenci de totes les albades, de ser els magentes dibuixats al primer espeternec de matinada.
I la tendresa fa cubicar el meu cor dèbil per les darreres absències, per les coses compartides que mai més, per aquells llocs comuns que ho han deixat de ser. El cor mai oblida. Aquest cor fràgil que m’agafa a contra peu amb aquest fred, amb aquest estigma, amb aquest glaçó a l’ànima. 
Batega el meu cor i tot esclata: i quan batega fort tinc por de les esquerdes que fan els justificats tremolors que em destrueixen. Supuren les ferides. 
Em fa por, sí: que el meu cor rebenti i deixi de bategar. 
Però jo el cuido, jo el rego, jo el faig esclatar de llum perquè sigui lliure i voli i recordi que jo vull seguir aquí.

He fet uns versos per l’ocasió:

Vessa sang damunt la teva pell nua/les nits corren de pressa i el desig encara més/damunt la teva pell el meu cor esbulla sang/ja sap que acabarà patint l’absència dura i tan dura de tu/i com el batec pot despendre un amor que sigui impossible d’escriure?/ni amb aquests versos que vessen sang/plens de silencis damunt la teva pell nua/l’amor no guanya sempre.