41 tramuntanades han pentinat la meva pell. Tan jove i vell alhora complint la condemna de la bellesa: fer anys és vida i no un pas enrere. 
41 tramuntanades han esbullat els meus cabells i les idees: tan immadur per segons què, però tampoc caurem en la maduresa absoluta, encara. De fet hi ha lleis que m’emparen: les ganes, la tendresa i saber-ne poc. 
41 tramuntanades que han aixecat tristeses i moltes absències; algunes necessàries, d’altres incomprensibles. Absències que malgrat que passin els anys seran persistents i sempre faran mal.
41 tramuntanades que han deixat amistats que fan foc de nit, llum, escalfor fins a la matinada, fins al final. Fer anys també és fer-nos companyia. Fer anys és la fina línia d’acotar el cap o saltar a l’altre barri. Fer l’animal entre allò que és correcte o el que hauria de ser necessari. Fer anys és passar l’escombra i recollir i escollir. 
41 tramuntanades de cançons precioses que no em facis dir amb quina em quedo, amb quina ballo, amb quina escric, amb quin pànic n’escolto alguna per no trobar-me sol a l’altra banda del bar, un altre cop. Fer anys és la banda sonora d’un fil de vida prim i esfilagarsat. 
41 tramuntanades de records bonics: fer anys és recordar els avis fent-nos riure i tot a canvi de res, de preparar els berenars i sentir-se estimat. Fer anys és la mesura mètrica de l’amor que hem rebut i que ja és Patrimoni d’aquesta pell intensa que ara escriu.
41 tramuntanades gens mal portades, ben viscudes, preparat per viure’n les que l’univers em deixi. Perquè fer anys no és un compte enrere, no és un pas final: és tirar avall amb el vent a favor, les ales posades i volar fins a la tramuntana final.

N’he fet uns versos per l’ocasió (de fons sona The Drowned Girl de Yann Tiersen)

Sota l’aiguaneu el cel decolora maragda/la tarda és foc com un joc d’espelmes que no s’apaguen/
bufa el xaloc i creixen les pors/busco sota la flassada la pell obaga i adormida/palpo la tristesa infinita que encara no he escrit mai.
Obro el cor i cau la tempesta/sota l’aiguaneu el cel decolora roig cirera/arriba la mitjanit i la sensibilitat no troba el tren.
Avui el cos cubica llum/cau l’aire del desig sota l’ànima que mai dorm/anirem fent-nos vells, però no hi ha pressa.