Els crits que fa el vent

El vent truca a la pell. Marxen els trossos de sorra i els calamarsets a l’andalusa. Marxen els tendals dels bars que encara quedaven oberts. El vent pica el vidre i el reflex ja no és la bola picada sinó la tristesa triturada. El vent podria endur-se tot el que és maligne, també. Passen les cigonyes fent camí llarg i aposenten el cos sobre l’antena de casa. Serà perquè no hi ha mai senyal elèctric i està molt a gust contemplant el paisatge tan comú per mi, tan reconfortant per ella. I el vent imparable, fent camí, amb uns i altres. Acompanyant els dies i els viatges de vida o fent volar les cendres dels que ja no hi son. El vent com a element fantasma, sense atrapar, sense posseir. Passa i ja està. Es nota i ja no hi és. El vent que filtra escletxa endins. El vent que separa encara més la distància, el vent que no parla però xiula i ja està tot dit. Dona’m l’aire i volaré, dona’m el vent i marxaré però tornaré i volarà el cor, també. Tant vent i de tant en tant surt un gat per saber on és i està aquí, encara sense volar, sense marxar. El vent calma l’ànsia de les feres, i relaxa aquell avorriment feixuc de viure. Què millor que el vent pel cel transparent, com un ganivet a punt de tallar la lluna, llest per esmicolar la platja d’estiu. El cel de vent per portar la tardor que té ganes de gresca: tu diràs, amb ganes de dir la seva. Volen les paraules, cau la vida. O potser és que hi ha vida i no ho sabia.