Li agradava tant l’estiu, que la Clara a la seva habitació, feia com si sempre fos l’estació preferida. Pintada de rosa i blau turquesa, recordava al mar i cels de posta de sol d’un juliol qualsevol. La Clara ambientava el seu racó de l’habitació perquè semblés estiu. Quan les amigues li feien la visita de rigor, cada dos per tres, la Clara tenia tots els pots de crema solar a punt perquè la gent, a part del gel hidroalcohòlic, s’untessin de crema factor cinquanta. Les amigues, contentes a ple novembre de fer veure que eren a la platja amb xafogor, amb el biquini posat i estudiant llengua anglesa, per exemple. La Clara, que també tenia algun amic íntim amb qui compartir la seva platja particular, s’ho treballava perquè l’habitació semblés un bon paratge de la icona estiuenca i una autèntica postal romàntica. Exemples de l’habitació d’estiu de la Clara: ambient d’alguna cigala de fons a l’altaveu, cafè amb gel per berenar o polos d’orxata. I si la cosa s’animava i arribava la nit, un gelat i algun coco tallat amb ganes. La Clara tenia un ambient tan autèntic a la seva habitació, que inclús en el seu carrer, hi havia un microclima, un autèntic desgavell meteorològic que provocava frisança als professionals del tema: sempre amb una certa calor en aquell carrer de l’habitació feta de nits d’estiu.

La Clara un dia es va enamorar i totes les papallones van volar de cop sota la seva pell morena avall, allà on comença la lluna plena de desig i l’estrella de mar cavalca fins que hi ha la dutxa fresca i la petxina diu prou. La Clara té un amant a qui també li agrada l’estiu i, per descomptat, li agrada l’habitació de la diversió i capbussar-se dins del seu cor calent. L’un i l’altra (ell i ella) van fer vida allà dins durant mesos després d’universitats sobrevalorades i és clar, amb confinaments obligatoris. Tot sumava a la gresca de ser eternament estiu, dormir en banyador i fer veure que són amants quan ara, ja eren una parella molt consolidada.

La Clara i companyia es feien grans, com també era alta la temperatura que hi havia en aquell carrer i al barri i en aquella zona de la ciutat. Cada cop més, l’estiu es desplegava allà, on la Clara hi tenia l’habitació. Hi havia marinada als vespres i la Via Làctia es veia com enlloc: com brillava! Es van disparar les vendes de gaspatxo de síndria durant les Festes de Nadal, els mosquits treien el nas durant el mes de febrer, i els veïns aprofitaven per a fer-se un bronzejat atípic en època de frescor tot fent safareig a les eixides.  Al barri de la Clara, van disparar-se els pisos de lloguer, molta gent va invertir en hotels i a poc a poc, la zona es va convertir en el paradís del para-sol, on només li faltava un riu i poder bussejar.

L’habitació de la Clara estava integrada a la millor època de l’any. Mai es feia fosc, mai hi havia tristesa, mai pressió, mai por. El secret de la Clara va ser el de fer-se un espai potent d’energia de sol, llum i calor. I tot i el fred de l’hivern al món insubstancial, sempre hi havia un glaçó lliscant entre els dits o un vinet fresquet entre els llavis. El barri de la Clara es va independitzar i va passar a ser una illa Patrimoni de la Humanitat, un èxode pels que busquen la llibertat, per tots aquells que no troben el seu lloc, per tots els que creuen que Cadaqués els queda lluny, on no hi ha cap medusa als dilluns al matí, i on arriba de tant en tant alguna menorquina el divendres a la tarda. La Clara i companyia, sense saber-ho, van fer una bogeria feliç d’estiu etern, de felicitat en estat pur; natural i total. Eren notícia, ella i el seu amor, a tots els butlletins just després dels esports, abans de tots els temporals que mai l’afectaven. Era a totes les botigues de souvenirs, a tots els baretos que servien “cubanitos”, a totes les cartes dels que s’enamoren i prometen viatges, de totes les cartes que ja ningú escriu, de totes les cartes que sempre arriben tard.

L’habitació de la Clara és una illa on has d’anar-hi. Ja.