Un juny poc habitual és poder mullar-te cada tarda sota una pluja insistent. Feia molt que no plovia tant en un final de curs. Els núvols son molt blancs i el vent planxa la cara. Un juny poc habitual és no tenir exàmens, no tenir la cartolina de si ets apte o no. Tant de bo serveixi per veure que la vida va molt més enllà dels notables i els desitjosos excel·lents. Per cert: existeix el professor que capta el notable a cada pas del cor? Encara no trobo l’assignatura de passió a l’horari.
Un juny poc habitual, que deixa matins humits amb l’aire fresc i mantes posades; i els petons que mai van a recuperació, sempre aprovats. Les nits que es gronxen entre el dubte de si poder fer l’abraçada o passar a la passió directa, sense la mascareta, sense por, sense dir res. 
Aquest juny poc habitual, sense canvis d’armari, sense nudisme a l’ànima i tapats per la por. Així mai ens podrem rendir al terra preciós de l’estiu passional i la pell calenta dels dos. Aquest juny ens fa por tot. 
Hi ha l’esperança d’aprendre que la distancia ens faci forts en un mateix, a tenir cura de l’egoisme, a sentir-nos a prop en nosaltres. Però en aquest juny poc habitual, crec que no hem après res.

Ni tan sols a valorar l’olor de la terra mullada cada dia.