Ara tot transita en l’última llum del dia, a quarts de deu, i és aquí on volem quedar-nos per sempre. Les línies que fan els planetes entre ells, hi dibuixen al cel figures hexagonals. L’oportunitat de trobar a faltar la pell, aquella olor, el gust i el desig, la tensa espera de les distàncies curtes. És l’hora bruixa, que deia el poeta. Aquí, en cercle, cauen les versions acústiques de cançons d’amor, les d’abans, les que encara et fan gaudir. En l’última llum, hi ha el sol que s’allarga com un xiclet, dolç com la tarda, rosa com l’amor que s’hi posa, vermell com aquell cor que fa pum: que explota d’emocions al retrobament.
Entre les nou i les deu del vespre, les platges estan tranquil·les, fines, com si fossin un llençol planxat a punt per estirar-se i gaudir de l’infinit. La sorra espera petons per enterrar-los i guardar-ne el secret.
A l’hora baixa de la tarda hi ha bombetes a les terrasses que de lluny, semblen petites festes majors, la màniga curta ja fa nosa; volem estar nus, plens de desig en l’últim sol i tot agafa una certa olor de fi de curs. Les plantes regades que tornen l’olfacte de la terra humida al nas. I la lluna que ja està invertida en horari d’estiu.
Vivim més ara, perquè tenim més llum, i trobem aixopluc en aquesta preciosa hora plena de sorolls vius d’ocells, de pau, i de topades entre les pells que volen estar més morenes, més fortes, més juntes. I aquesta hora bruixa és on hi ha més desig de sobreviure a tot allò que encara no hem sentit i anhelem per no fer tard. Tot transita en l’última llum del dia.
Un conte molt macu, amb molta sensibilitat , es l’hora mes maca del dia .