Conte de confinament (amb Xavi Coral)

Quan el Walter va arribar a casa, tot eren coixins destrossats, alegria i molta felicitat. Passejades llargues, observar si plorava a les nits i ganes d'arribar a casa per anar a fer un tomb amb ell i que es desfogués. Però el tomb li feia a l'amo, encara que no ho volgués reconèixer. El Walter vivia per menjar tot allò que li posessin al davant, sigui pinso, pernil ibèric o un tros de peix. L'amo no sabia que el Walter li marcava la seva vida, li organitzava les hores, les dietes, li planificava les vacances, i feliç, el Walter, rondava els carrers de la ciutat com un gínjol. Però va haver-hi un dia que el gos i l'amo van fer-se forts al confinament: calia conviure hora a hora compartint jocs, salts al sofà, estrès animal i humà (que sempre és pitjor) i això sí, creant vincles entre gos i amo.
El Walter feliç, perquè quan no queia un tros de pa, volava un tomàquet mig sucat o pollastre a la planxa. I l'amo, que sense saber-ho, connectava tant amb el gos, que ho va normalitzar. Va arribar el dia en què l'amo va tornar a la feina. La rutina de vuit hores més les dues d'anar i venir feien que el Walter estigués gairebé tot el dia sol, amb la cua entre les cames i mirant el sofà a veure si l'amo apareixia per art de màgia. L'amo arribava cansat a la nit, amb el gos feliç però esgotat de tanta paret. Passejaven lacònicament pels carrers buits i mascaretes a terra. El Walter va veure que allò no era vida i va organitzar-se. Va sortir de casa, va recórrer tota la ciutat, i va esperar-se al fanal de la porta de sortida, i quan l'amo va sortir, el Walter va baixar orelles i tot el llom a terra, esgotat. Anem, va dir l'amo. I el Walter va fer que no, i va entrar dins on treballava l'amo per estar amb ell totes les hores del món. El Walter va sortir moltes vegades per la televisió, a les notícies, fent companyia a l'amo, que explicava com de dur es feia el final d'aquell confinament i la convivència dins les cases.