El vell Bruc tenia una mania. Sempre guardava coses a les butxaques, expressament, de l'hivern passat. Entrades de cinema, tiquets d'algun sopar en bona companyia. El vell Bruc deixava certes pertinences de records com si fossin àlbums per retrobar-los l'hivern següent. Li feia il·lusió trobar aquelles experiències d'un any per l'altre. Un any va trobar el passi vip a un balneari, que li va tocar a la ràdio en un sorteig. Un altre any es va trobar un petit vers que li havien dedicat: "les teves mans són la millor companyia al cafè, a les tardes, als somnis". El vell Bruc sempre freqüentat per amors fugaços, omplia les butxaques per no oblidar res. Bitllets d'avió, teatres de matinada, tiquets d'un bar que sempre estava buit, i així, l'any següent se sentia viu malgrat l'hivern, amb ganes de viure més coses. El vell Bruc va morir de Coronaviurs i ara a les butxaques només hi guarda l'eternitat. El seu fill va donar tota la roba a gent que ho necessitava, totes les jaquetes i amb elles totes les butxaques. El vell Bruc tenia més de cinquanta americanes i vint parques d'hivern. Estaven repartides per tota la ciutat. Com acostuma a passar sempre, el vell Bruc va ser una institució del país passats uns anys de la seva defunció. Van fer-li un homenatge.
I allà hi van ser uns quants homes que primer van necessitar la roba però que ara tenen les butxaques plenes d'un patrimoni que si el venen, saben que tenen un bon pessic per viure la mar de bé, per sempre més.
El vell Bruc va regalar riquesa més enllà de la seva butxaca. I probablement hi ha algú que porta una jaqueta, encara no ha posat la mà a la butxaca i no sap que és ric.
Comentaris recents