Aquelles pigues brunes

Trobo tant a faltar l'estiu que enfonso el cap als llençols estesos que només utilitzo al juliol. És tan forta la sensació de voler la tarda llarga que només compto cada dia els segons que la llum aguanta viva al cel. El meu problema amb l'estiu és que el porto dins, el passejo, el faig córrer pels llocs. El puc olorar a cada racó: a les llimones, a les maduixes, al meló, al sabó de cos, a la crema de cacau, al cafè amb gel, a la nata fresca, a la vainilla, als llibres, als pins i a les tomates. A cada dutxa recordo totes les sorres que s'emporta pell enllà, la sal que s'esmicola entre els plecs de les pigues brunes i aquelles dutxes fredes a les nits càlides. Tinc l'estiu a dins. Tirar-se al mar i creuar amb unes braçades una distància mínima, però és tanta l'emoció de llibertat que sembla que hem creuat les Balears. Capbussar-se i aquell silenci dens i la pell de gallina perquè el món ha callat de cop. Petits vaixells que passen i el sol mort que s'aguanta mandrós i asseca les platges i les festes majors. L'estiu és una disfressa de colors que ens porten la felicitat, és l'autèntic carnaval. El gronxador que no para i ens fa somiar i no dormir. El mar i l'estiu. Trobar-los a faltar ara.
Aquest és el mes de veure que la quimera de l'estiu brolla dins però ens cal molta teca per arribar-hi. Ara la foscor engoleix el calendari i els carrers són l'ànima en pena d'una postal de Nadal perduda. Tot queda lluny i en mig del no-res hi ha aquest febrer. El mes de febrer és el de les tristeses curtes, toves i lentes. El febrer és com una alga que lliga els turmells i escurça massa ràpid les tardes de diumenge.
Però amics, tot arriba.