Conte d'hivern IV

Li agradava tant el cap d'any que cada dia es cruspia el raïm i cantava els quarts i les hores. Era lo seu: els barrets brillants, els antifaços de tots colors, les serpentines llargues quan bufes i tota mena de guarnició lamentable que hi havia a les botigues dels xinesos. Era com si algun any, vés a saber quin, li haguessin robat no sé què. Tenia una obsessió, una mania provocada també pel terrabastall social que era una nit tan potent com aquella. Es preparava un bon sopar a base de formatge tendre d'ovella, salmó fresc del nord de Noruega, el pa de crosta gruixuda de Calldetenes i el rostit al forn durant sis hores. Estovalles vermelles i blanques i tovallons a joc, cartes plenes de bons propòsits i espelmes blanques per acomiadar l'any. El clímax va ser quan va arribar a convertir-ho en una cosa quasi diària i cada vespre engalanava tot ca seu per acomiadar el dia i encomanar aquesta riquesa fraudulenta. Cada nit una petita festa, un canvi de dia, de mes, d'hora. I ara!
I va venir l'Any Nou d'enguany: no faltaria de res, ni amics, ni veïns ni coneguts. Però el destí és la cosa més capritxosa que qualsevol propòsit i sí, va passar: unes angines van anul·lar tota previsió i aquell pla perfecte. Ella que sempre feia xerinola amb una facilitat total i avui tot anul·lat, cancel·lat, avisar a tothom i ella de mocador en mocador entre campanades i segon acumulat. L'endemà va adonar-se que no havia passat res, ni canvi d'any, ni festiu, ni rastre del concert de Viena. Era el mateix dia que qualsevol dia de l'any. I el món va voler (i decidir, que és millor) que fins que ella no faci lo seu, el món no faria cap canvi de mesura mètrica: tenia el poder. I la terra va ser immòbil i mai més va haver-hi canvis d'any. Ella, la felicitat, es va convertir en capritxosa i caldria celebrar-ho tot malgrat que ella estigues malalta.
I vet aquí que aquest conte ha acabat: Bon any nou a tots.