Volia ser la primera en arribar però la Norma Cordatensa es va quedar amb un pam de nas quan va veure la moto del Valentino Rodes i l'aparcava i la feia roncar per presumir. Van entrar els dos junts. La que semblava una sirena era L'Ona Benforta: molt bruna de pell, acabada d'arribar de la platja, havent recollit tota la brossa de la sorra a l'hora punta de sol. Portava un vestit blau marí ajustat i somreia molt, sabent-se bonica tota ella. De fet, el germà del Màgic no sabia com apropar-s'hi: l'Ona tenia una bellesa ingovernable.
Al fons, molt a poc a poc, s'acostava l'àvia Romança Monquevols amb el seu net Joanot Illes i l'anell, que li brillava d'una hora lluny. Van fer acte de presència uns minuts més tard del previst. Ja se sap, a l'estiu no estan mal vistos els minuts de cortesia.
Ningú veia a la Ramona Vies, fins que de cop va aparèixer disculpant-se molt, que el seu tren havia patit una forta avaria, i és clar, tot el que comporta de retards en totes les línies i el merder que ha tingut per arribar fins aquí amb vuit o nou canvis de vagons i no sé què més. També els va explicar, d'una atacada, que ja no és amb l'home que va baixar a les vies de manera imprudent per declar-s'hi. Normal, era un amor suïcida.
La Griselda Gris i en Clementí Volador ja havien avisat que fins a les postres no podien arribar. Tenien una exposició de molt èxit i no ho podien deixar per un sopar de final de contes: això sí, tots en parlaven meravelles, de la parella.
Un cop a taula, van veure que faltava algú: el del primer conte, el del pa, el Llibert Bonamolla. I va obrir la porta carregat de pans rodons, baguets, pastissos sense gluten i tota mena de molla amb llavors. Va dir-los que ja estava jubilat però que havia tornat al forn per a l’ocasió.
Em van criticar, tot el que van voler. Deien que els hi agradava més quan escrivia d'ells mateixos que de la història en si. Són éssers capritxosos, són egocèntrics, són l'hòstia. Els personatges són terriblement presumits i exigeixen passió i concentració.
Vaig fer acte de presència a l'hora del cafè.
Em van aplaudir, això sí, i em van venerar. Allí no em van fer notar cap queixa, tot el contrari: que si el seu conte era el millor, que si la gent els saludava pel carrer, que ara ja eren famosos gràcies a mi, i que si els podia signar un autògraf. Inclús em va agradar que l'Ona Benforta es volgués fer una selfie amb mi.
Junts de la mà van entrar el Clementí Volador i la Griselda Gris i van anunciar que es casaven. Era un moment fantàstic. Un moment únic: jo allà, amb aquells personatges que he anat construint i ara, fets vida, rèiem, ens abraçàvem, ens sabíem per sempre perquè un personatge no mor mai.
Morirem els autors, els llibres es perdran, els blocs perdran el domini web, però per sempre més, els personatges seran allà per tots els segles.
I quan ja era tard, enmig d'aquelles nits boniques de setembre, amb les seves olors i les brises de començar el curs, es van anar acomiadant de mi un a un: el Valentino, la Norma, la Ramona, l'Àvia Romança i el seu net Joanot, el Màgic, que anaven agafats de la mà amb l'Ona, l'Aurora, el Llibert i els últims, el Clementí i la Gris. Agraïts per tot i d'abraçades intenses. Vés a saber quan ens podem tornar a veure, em deien.
I em vaig quedar sol, amb aquella estranya sensació de solitud però alhora amb una pausa agradable, necessària per poder continuar escrivint. Potser allà va ser el moment per entendre que els personatges han de fer la seva i que en vindran d'altres l'estiu que ve, potser.
I vet aquí després de deu contes, que ara som més gent per a gaudir de les coses i de la lectura.
Comentaris recents