Pasqua després de Rams

Ara que són dies d'anar a missa i fer pasqua abans de Rams, o a l'inrevés, convé recordar dues o tres maneres de viure. La religió és un concepte respectable, sempre delicat, sensible i em dóna la sensació que parlar-ne és de valents. Per això no ho faré aquí. Però de tan Santa que ha sigut la setmana, he escrit una sèrie de reflexions que volia compartir. Viure és saber-se excitat a dalt de la nòria dels dies, emocionat i sempre capaç de fer-ho tot. Viure és motivar-se davant un parc temàtic en ruïnes. Pujar a l'última pedra de la ciutat i fer que allò sigui la nostra petita conquesta setmanal. Hem de ser capaços de voler-ho tot. També cal demanar ajuda: a qui sigui, encara que la soledat sigui l'única que ens acompanya, com deia la cançó: i quan, per fi, perdi tota esperança/tindré la meva ombra i la soledat.
Les ajudes sempre arriben. També cal estimar-se bé, que no vol dir estimar-se molt. Tenir-nos massa no és garantia de res i tampoc dir-nos-ho més del compte: posar cada paraula on cal, com cal i la distància prudent per saber fins mai NO hem de ser-hi. Tots els divendres han de ser Sants i fer-nos el millor dels regals: imprudències que puguem assumir, tenir tendresa en l'opció final, adormir el dolor, amagar esgarrapades a l'ànima i fer-nos creus de com viu la gent que resa molt i sent poc. Bona Pasqua.