Carrers de nit (I)

Des de fa uns dies em fa tant mal al lumbar que he decidit sortir a caminar cada dia després de sopar. Potser hauria d'anar a un professional a tractar-me: si coneixeu algú, m'ho feu saber. Caminar pels carrers nocturns i solitaris em dóna per fer un parell d'articles o més. Veure i sentir l'ànima de les voreres orfes de vida, copsar el silenci de les cantonades abandonades i descobrir racons amb la poca llum blavosa dels fanals. Caminar pels carrers del barri a certes hores és saber-se els passos que fas, a temps, compàs de vamba a vamba, clac-clac. Un home passeja el gos, o a l'inrevés. Una pizzeria que fa l'última comanda a correcuita i la moto que surt disparada. La Rambla, tan plena de dia, tan buida ara, fent relliscar els autobusos buits i blanquinosos com estels terrenals. Les botigues tancades i barrades i el Mercat, que dorm i agraeix el fil de silenci per començar de nou l'endemà l'estrèpit del timbal i la rutina.
Camino amb la pell de gallina perquè la ciutat se'm tira al damunt, com si hagués conquistat un regne a plena nit i els secrets corren i no els veig però els intueixo: una parella amagada dins el portal, un balcó que s'amaga en la penombra, una dona feliç que passa pel costat amb els ulls plens de poemes acabats de dir. Em costa tornar a casa perquè tot agafa vida just ara, abans d'anar a dormir. I després somio la ciutat bonica entre postals de tot el món i sense alcaldes fent campanya i volent tancar gimnasos.