Bonic desordre

Desordenar les coses per tornar a trobar-les tal com volíem. Això és el que passa quan freqüentem un poble de mar al novembre. Tot entra en una calma tan desproporcionada amb el món que el desordre és cridaner. Les cases tancades, les llums dels fanals com a únics testimonis a la nit i les parelles solitàries que s'han perdut o volen perdre's. Pobles que s'han desordenat amb aquest fred, amb aquesta tramuntana i no hi ha velers que planxin les onades. Desordre de silenci dins l'abisme del poc soroll, dels carrers orfes de la pinassa melancòlica a un estiu no tan llunyà. També té el seu encant: sobretot pels que tenim les pulsacions lentes i les pupil·les encantades de fer mirades contemplatives. Els colors també agafen un hiperrealisme total: mar platejat que lliga i deslliga amb força onades valentes contra les roques. Per sobre, els núvols lilosos carregats i mentre esperem l'espeternec final, la tarda es converteix en un color metall preciós. Ser testimoni d'aquest desordre farà que arribem nets i polits al bon temps.