Quan volo

Les cues als aeroports són angoixants i avorrides. Però paga la pena pujar a l'Airbus A320 que va portar-me de Màlaga a Barcelona, just ahir a la nit, per observar el món des de la meva finestra del seient 25A. Les vistes des d'un avió t'ofereixen la distància entre la realitat i la vida boja que tenim (i portem). Passen coses allà a baix, però tot és molt subtil, més suau, més calmat, més reduït. S'atenuen els llums de dins la cabina i veig els pobles, les ciutats i les autopistes com si fossin una joguina groga i un puzle a mig muntar. On estem ara? A quin indret? Intueixo València després Castelló. Quantes hores en aquestes ciutats. Què deuen fer els meus amics aquestes hores? Potser aixequen la vista i veuen l'aparell, aquest aparell. Potser ens veiem sense saber-ho. Tot es veu petit a deu quilòmetres del terra. Tot és intangible i palpable. L'oxímoron de les distàncies curtes. Sobrevolem la costa del Delta de l'Ebre fins a Barcelona. Les platges nostàlgiques de l'estiu banyades ara per les petites llums d'uns passeigs marítims quasi buits, amb alguna parella fugitiva gaudint del mar o amagant-se per robar-se (o trobar-se) a petons. Hotels de costa solitaris, bars sense tendals orfes del bon temps. I les onades pintant la sorra d'escuma blanca que semblen coixins. L'avió fa per girar i de cop veig el cel, estrelles petites i brillants, i quan s'adreça de nou, la gran ciutat és a tocar: carrers, cotxes sense saber el destí, i petards que delaten alguna festa. Sensació de volar, d'apamar-ho tot, d'imaginar-ho tot. Els llums de l'aeroport em tornen al món dels vius. I pitjor encara: dels que estan morts pensant-se que són vius.