Trucades gelades

Si col·leccionéssim moments a la vida, en sortirien molts d'esperar: a l'aeroport, al cotxe, al metge, a la Nespresso. Segur que també en sortirien molts esperant una trucada o fent-la i no rebre resposta. És l'espera entre l'emissor i el receptor; entre un micròfon diminut i un auricular. Telèfons que fan esperar, ens fan patir i potser il·lusionar les estones d'espera. Trucades a deshores. Un udol a mitja nit de l'aparell que porta fins a l'infart: l'esglai del so. Haurà arribat, estarà dormint? Serà ella? Serà un altre? Les trucades que gelen, les trucades que fan tenir el nus a la gola. Les trucades fosques enmig de l'autopista mentre veiem el cotxe de lluny traient fum. La vibració dins la butxaca quan no esperes cap trucada però saps que l'emissor no té bones notícies. Són trucades que es claven com punyals per sempre més dins el mapa dels records. Sona un telèfon de lluny i ningú l'agafa; és quan el receptor intenta esbrinar i tenir alguna notícia, algun punt d'esperança. És l'espera del tremolor al peu, fent dibuixos ximples sobre un tros de paper, imaginant el so a l'altra banda del telèfon ressonant per tot el menjador. On s'hauran posat, perquè no l'agafen? I aquell so metàl·lic del contestador -hola ara no el puc agafar, deixa el teu missatge després del senyal- I sempre deixes que soni el senyal i penges. Aquella pantalla petita que s'encén al mig del cine, mentre veus la pel·lícula i saps que la trucada et partirà en dos. Aquelles trucades que no vols i acaben arribant. Trucades inesperades a la feina i marxar corrents. No deu tenir cobertura. No el sent. No deu poder agafar-lo. Truca'm quan puguis. Truca'm quan vulguis. Ja ens trucarem. Trucades sense veu i només silenci. Les trucades gelades que mai haurien d'existir.