En tinc sempre

De sobte el crit de la por que ressona per dins. Som emocions enganxades que al primer corrent d'aire, totes cauen una darrera l'altra. Som tan poca cosa que passem de la llum a la foscor amb un cop d'interruptor, un cop de gas, un cop de telèfon, un cop al cor. I la vida era això, escriure cada dia un paper en blanc i demà un altre i sempre viure-ho així: escric-llegeixo-estripo igual a visc-em diverteixo-segueixo. Jo ja m'ho sé, malgrat els cops de porta constants i la por (puta por) que paralitza. És duríssima i quan arriba no hi ha manera d'espantar-la a ella: la por no té por. La por rebenta els cristalls de l'alegria, esmicola la felicitat i la normalitat, escup cruelment a l'ànima i negativitza qualsevol solució. Per això és vital posicionar-se i aliar-se amb la calma, buscar l'aire de la tendresa i no mirar l'abisme. Tot és un efecte visual. El millor de la por és quan passa, perquè haver-la guanyat vol dir superar tristeses absurdes, idees corruptes i angoixes endimoniades. La por sempre acaba marxant gola amunt i vista recta davant. I dins només ressonarà el crit de l'esperança.