Col·lecció de personatges (II)
El Guiu Sala condueix un cotxe de gamma alta, seients de cuir i uns quants extres més. El Sala va a la feina amb vehicle i li agrada. Allà dins se sent protegit, segur i confortable. Allí, pot fer tota mena de rumiaments, un estudi rigorós de com haurà de ser el seu dia, una programació de visites exhaustiva. Ara el Guiu veu a l’horitzó un cel que es vol fer de dia, lleugerament avainillat, amb una tendresa que se li posa a dins. Segurament deu ser per això del divorci, la gestió que haurà de fer amb la canalla, les pors, el tedi del futur. Qualsevol element meravellós, el Guiu Sala se’n sent de veritat.
Li queda una mitja hora de trajecte fins al despatx, i pensa que li agradaria que fossin més minuts, deixar-se portar, lliscar sobre l’asfalt fins que tot passi, l’embolic amb la dona, els cúmuls de problemes a la feina, els embuts d’hores que s’acumulen i que tot és estrès. I el Sala, ho fa.
Quan veu la sortida que hauria d’agafar, es posiciona al carril de l’esquerra i trepitja el pedal dret. Pugen les revolucions del motor i del seu pols. Fa cara de murri, com el que fa una trapelleria. A vegades ens conformem amb poca cosa.
De cop, l’horitzó ja és ben lluminós, i el Guiu entra en aquella fase filosòfica de pensar que es fa molt de pressa de dia, i el sol ja rebota pertot amb un moment. Enfila autopista amunt, deixant que els pobles passin rere les finestres del seu auto. Se sent satisfet. No veu hora de girar cua i anar al despatx. Refugi. Escapada. Endavant, pensa.
Para en una àrea de servei, fa pipí, compra xiclets de meló, paga per omplir el dipòsit, sent en l’aire un totxo de llibertat desmesurada, nota, mentre la gasolina entra a doll dins el cotxe, que la primavera arribarà sense avisar, de cop, a glop.
S’enfunda el cinturó i tanca el telèfon mòbil, sap que començaran a arribar les trucades de cortesia i les de no tanta. El Guiu Sala pentina l’asfalt amb seguretat, amb l’alegria de fer, per fi, un forat espontani dins el seu reguitzell de marrons. Es permet pensar: perquè s’ha acabat l’amor, perquè la feina és sempre un bucle gris, i ja que hi és amb tot, dubta de la seva autoconfiança, de la seva capacitat de portar-ho tot, s’encalla amb l’autoestima. I el Sala va passant de llarg sortides fins a arribar a la frontera francesa. Aquí li ve un esglai petit per dins, i si ho fa, notarà una adrenalina tibant. I ho fa.
Per respecte i por, afluixa la velocitat, com si estar en un país diferent sigui motiu per dur-se una miqueta millor. El Guiu Sala no passa de cent vint.
Uns quants quilòmetres i no sé quants xiclets més, el Sala reflexiona sobre l’agombolament de la seva vida absurda. Treballar molt, zero zones afectives (sexo afectives també) (ara es posa una mica calent) i amb un mur al davant que haurà de grimpar per tancar un divorci que fa mandra. La tarda espetega rere el retrovisor. Tot és un blau mestís al cel francès. El Sala fugint no sap pas cap a on però sí de què.
Perdut del tot, agafa una carretera secundària, després una comarcal, després ja opta per carreteres que passen per pobles com el de Saint-Maurice-en-Gourgois, i ja de nit, encara se sent més protegit dins el cotxe, amb una emissora de ràdio local de fons, sense entendre res però com si fos una amistat forta.
El Sala no es cansa. No defalleix. No es rendeix.
La nit s’espesseix i la carretera es fa cada vegada més estreta. En una corba mal il·luminada, el cotxe trepitja la línia contínua un segon massa llarg. El clàxon d’un camió el travessa. El Sala frena en sec. El cor li martelleja les temples. Entén, per fi, que no pot conduir eternament.
Ni el cotxe és casa.
Ni la fugida és camí.
Pensa que tornar potser és una derrota.
Comentaris recents