Idees textualistes (II)
Portes tants dies amb insomni que els ulls et fan una línia trista a la comissura de la cara. I el no dormir fa que no et cuidis, que portis aquesta barba deixatada, aquesta vestimenta de pena, però que a tu, tant et fa.
Fa molts dies que no dorms, Joan Ignasi, i això et fa estar pesat, feixuc a totes les demandes que has d’atendre. Per començar, agombolar el teu dol per un divorci mal portat. Has de mirar de dormir.
T’engoleixes en una mandra pastosa, com aquest setembre que t’embolcalla i crida massa aviat les hores curtes, i estàs tan irritable com aquests núvols grisos amb ganes de tempesta.
Quins ulls tan blaus tenia, eh? Quin divorci més bèstia. Cop de porta i adeu.
I després de la pluja mires el cel blavíssim i fi, com els llençols que t’esperen aquesta nit, que ja et molesten abans d’hora.
Perquè a les nits, Joan Ignasi, ho has provat tot per agafar el son: roibos, melatonina, infusió de llúpol, valeriana, melissa, xarop d’espígol, caramels d’artemisa. I res de res. No vols anar al metge perquè no vols castigar-te (un altre cop) amb una química bronquinosa.
I ara cavil·les, amb un refresc d’hidrolats de romaní als dits, que tots aquests pensaments que se t’apropen a les nits, són alimentats per un insomni gros, valent, pesat.
Aquest episodi que apareix dels ponts de fusta que fimbregen i algú t’hi fa creuar, l’espasa que veus penjada a l’habitació i que sembla que t’hagi de caure i partir el somier en dos, o quan la teva ment està tan activa, sense dormir, que crea mons i persones que podrien ser una novel·la perfectament premiada. D’on ve tot aquest xanco?
I recordes la seva cabellera llarga i rossa, mullada després de la dutxa i us posàveu a fer el sopar.
Joan Ignasi, has de dormir per fer-te a la idea que així no faràs més que morir-te una mica cada dia, apagant-te i fondre’t en una tristesa trivial.
I et ve al cap el simulacre de somni d’aquesta nit: li trencaves sense voler el piano de cua de la Savanna Leigh, i no sabies com dir-li que ho senties molt i ella et preguntava per què ho havies fet, i tu que simplement volies posar l’anell de casat sobre el piano com si fos un amulet, i el negre límpid del piano de cua s’esquerdava i obria una cicatriu irreparable.
Però Ella no tornarà, Joan Ignasi. Com tampoc tornarà aquest estiu de nits grasses i greixoses, borroses i mòrbides. Has patit molt, però pensa que arriba la verema.
Ara que t’he escrit la paraula, recordes que durant els capítols d’angoixa nocturns, has delirat amb Ella, collint raïm, volent fer vi abans d’hora, somrient com un idiota dins el llit fins que t’adones i et poses a plorar. No t’enganyis: no dormies, és l’estat esquizofrènic on vius que et fa desbarrar.
T’has comprat un matalàs nou, jocs de llit de cotó cent per cent, t’has adquirit un coixí formós i aparentment còmode, però, així i tot, apareix de cop, a una hora indeterminada de la matinada, la veu de l’home que et diu que ja t’hi acostumaràs: després el veus i porta una camisa d’empresonat i torturat. O la cova fosca que escales i hi ha velles que es riuen de tu per la teva lentitud en posar els grampons. Imagines sense voler que condueixes un tren descapotable i has de portar un casc de moto pels mosquits. I no saps per què et petes de riure quan t’arriba la remor d’un aficionat de l’Espanyol cridant que guanyaran la lliga. I tot és tan real que et preocupes que t’estiguis tornant boig. I pateixes perquè potser el teu cervell ja no se’n recorda de dormir, i no ho vols dir a ningú perquè et fa una vergonya desmesurada això que t’has divorciat. T’han abandonat.
Joan Ignasi, arriba la tardor. Pensa en com seran de meravelloses les nits sense xafogor, sense el ventilador dels collons que fa el soroll impertorbable, els matins de bau llis que pentinaran les boires, les onades de cafeïna que vindran després d’un son profund i gustós. Perquè la tardor et portarà l’albirament d’un son desbocat.
I la vaga melancolia d’Ella anirà desapareixent com l’herpes dolorós que tens enganxat al centre del cor.
Comentaris recents