Coses d’estiu (III)
Nota de l’autor: aquesta és la segona part del relat “Allò del Biel”. El primer el podeu llegir a l’entrada anterior. És important per al lector llegir-los per ordre perquè tenen un continuat narratiu.
Era un matí d’estiu (un dimarts) lluminós i el Biel era petit, quan el veler trontollava pel mig del Mediterrani en un lloc indefinit. La relació dels pares del Biel eren complicades: el pare, un home entregat als negocis, havia donat el temps i alguna cosa més per crear un imperi. Ja el tenia, però en volia més. La mare del Biel se sentia sola, amb el nen, i molt apartada del seu marit. El dia abans de fer la ruta de cinc dies amb el veler, la mare del Biel va anar a buscar l’informe mèdic de les proves. No hi havia cap mena de dubte: tenia un càncer de grau quatre, estava en fase terminal. No en va dir res a ningú, fins aquell matí.
La mare del Biel, s’ho va empassar, primer, perquè no volia que el Biel es quedés sense aquells dies de veler que tant li agradaven, i després, perquè no volia ser una càrrega pel seu marit, que malgrat tot, encara estimava. Alhora també notava una certa mandra a explicar el volum de la seva malaltia i el pronòstic. No tenia forces.
Els primers dies de navegació, la mare del Biel es va centrar en les coses boniques que tenia en aquell precís moment, les riallades del nen, el cel sec de núvols amb aquell blau atapeït, i recordava de manera molt afectuosa com va conèixer el seu marit els bons anys que van venir després. Però la mare del Biel es va anar apagant amb les hores, amb el balanceig de les onades, i tot el recipient de coses bones que hi havia allà dins es va tombar cap per avall i van tocar la tristesa més gruixuda d’aquella dona. La membrana de la pena.
El pare del Biel, que capitanejava el veler com un autèntic fanfarró, la va veure mig balancejada en una de les baranes platejades. La va cridar, estàs bé? Estàs marejada? Va posar el pilot automàtic i va baixar amb ella.
Tenia la cara groga com una pastilla de mantega, es veia reflectida a les ulleres de sol que portava ell i els dos ajaguts i patinant per la força de l’onatge, ella va explicar-li-ho tot. Que sàpigues que he empassat unes vint pastilles, deu fer mitja hora, només vull decidir jo quan marxar, i ho vull fer ara i aquí, amb el Biel jugant feliç, en aquest veler. Continueu endavant, perquè jo ja estic ancorada a la mort. El pare del Biel s’hi oposava, buscava la manera de trobar cobertura, de demanar auxili. Li suplicava que no ho fes. Però ella ja havia pres la decisió.
I va llançar-se a l’aigua com un sac, enmig del món aquós infinit.
El pare del Biel, en un estat de xoc desorbitat, va entrar al menjador del veler i li va dir al seu fill: sempre endavant.
La tercera part d’aquest relat es publicarà ben aviat. Recordeu que podeu subscriure-us en aquesta web per rebre l’avís de noves publicacions.
Comentaris recents