Coses d’estiu (I)
L’home mira per la finestra i veu com l’aiguat persisteix. Quiet amb una llibreta, intenta inspirar-se: les pluges sempre troben el verd de la rutina ensopida creativa. L’home és escriptor.
Encara no sap que d’aquí a molt poca estona apareixerà una dona que li donarà aquest impuls que necessita. Aviat la dona apareixerà en aquest relat. Però continuem amb l’home que mira per la finestra la trompada d’aigua.
El cel és com una granadura fina que esbotza els arbres i fa vessar canonades. L’home obre la llibreta i apunta alguna paraulada a l’atzar: campànules, matís, al·lofònic, idiota. De moment té això per treballar, però no acaba de trobar l’arranjament, el que ha de lligar la història. Està atrapat en una presó intel·lectualoide. Li falta un impuls inexplicable que només els creatius saben definir de manera confusa. Deixem ara l’home mirant de trobar una història en què centrar-se.
Al carrer hi plou sense treva. Un aire que fa por, un xiscle que cau del cel, digues-li llamp. Apareix la dona, camina tota sola, amb xancletes, vestit gairebé violaci i amarada de rius que se li embussen per tot el cos. La dona és d’una bellesa abassegant. Va camí de l’estació per agafar el tren i va justa, mira el rellotge, veu que no arriba, no pot caminar més de pressa, patina una mica, pensa en els seus minúsculs turmells, trencadissa, pitjor encara, creuats de genoll, quiròfan, potser algun trauma de maluc, pròtesis, o caure i un trau al cap, sang, cosir-ho tot (la marca dels punts), l’olor de l’hospital, la por. Camina sota una cortina d’aigua abundosíssima. Se sent molt sola enmig de la ciutat desèrtica. Definitivament, sense grans contusions ni afectacions, la dona cau.
L’home de la llibreta que té quatre paraules escrites, però cap trama, veu una dona estesa al mig del carrer sota la pluja. Es veu que ha patinat. A ell li sembla desemparada, molt vulnerable, i no triga res a deixar la llibreta de les paraules i sortir a socórrer a la dona.
Quan arriba a ella, s’adona que té una cabellera densa, xopa, morena.
Final I
La dona es gira, es troba a l’home, que porta una mitja barba ben portada, amb la pluja que li cau i el fa atractiu. El reconeix de seguida. Quants anys, vint? I ara, aquí? Casualitats universals, retrobaments d’amors perduts, ajuda’m a aixecar-me, estàs igual. Puja a casa, soc escriptor, he d’agafar el tren, jo t’escriuré mentre et dutxes amb l’aigua calenta, tens assecador de cabells? Demà es llevaran amb un sol radiant i l’estiu divertit a les pells i una olor de campànules que brollen.
Final II
La dona no s’ha fet gaire mal, però l’home, preocupat, li diu si cal que l’ajudi. La dona li diu que no, que ja s’aixeca que fa tard, que gràcies, quin aiguat per favor, escolti vostè qui és em sona molt, la dona es va incorporant de mica en mica perquè no li fa mal res, soc escriptor, potser m’ha vist en alguna entrevista, que fort en soc molt fan dels seus llibres ens podem fer una foto?, bé és que no vaig gaire ben afaitat i amb l’aiguat que cau no ho acabo de veure, no si ja diuen que els famosos sou uns ximples. L’home se sent idiota.
Final III
L’home surt de seguida, obre la porta del carrer, veu a la dona ja dreta, es queden mirant-se un davant de l’altre, amb una distància propera als dos metres, tanta vida separada, tanta vida no compartida, tant temps mort amb els pares morts, i els dos germans que feia anys que no es veien ni parlar-se i ara, sota la tempesta i el matís de llum d’un trist fanal, l’abraçada és llarga, intensa, completa. La pluja sempre uneix.
Final IV
La dona es nota la cama dreta adolorida, l’home s’apropa, està bé? La dona li demana ajuda, si us plau, em pot acompanyar a l’estació? Necessito agafar el tren, he d’anar a treballar, i l’home que no se li acut res més que agafar el cotxe, pujar a la dona xopa a dins, anar a Barcelona, troben un embús de caldeu que la dona fa tard igualment, pots abaixar l’aire condicionat que estic pelada de fred?, se sent el so al·lofònic de la pluja picant al vidre, la dona nerviosa, mira deixa’m aquí mateix a l’estació de metro, l’home triga més d’una hora per tornar a casa, es nota derrotat. Ja no plou. Ha quedat una nit xafogosa i solitària.
Obre la llibreta i encara hi té escrites les quatre paraules: campànules, matís, al·lofònic, idiota.
Comentaris recents