Col·lecció de personatges (IV)
Es troben en un poble de l’Empordà. Podria dir-se Estarmanell. No existeix, però podria.
La Romina i en Pere Font entren al bar: paret empedrada, voltes catalanes al sostre i una barra de fusta molt vella i enganxosa. S’asseuen en una taula del fons, a tocar de la porta de la cuina.
A tots dos els agafa per sorpresa això de trobar-se lluny de les rutines, fer-ho per primeres vegades després de tants anys de relacions assentades i reposades. Els nervis es palpen entre les aromes de cafè.
En Pere Font li pregunta:
—Ets més de confidències o de revelacions?
I la Romina:
—Revela’m coses que vulgui escoltar.
En Pere Font està molt enamorat de la Romina. Se li nota des de fa estona. Té els ulls petits, nerviosos, com si riguessin, els llavis relaxats, i a la panxa hi té una papallona que es mou. Ales de primavera. Ales blaves.
La Romina també està enamorada d’en Pere Font, però pensa massa si tot això és precipitat, en tancar del tot l’antiga relació, en un futur incert amb una dosi permanent de racionalitat. Té ales a la panxa, però no nota aquella torbonada que sent en Pere. La seva papallona és més petita.
Demanen una cervesa i unes patates, i no paren de xerrar. Dins del seu món tot és calent, confortable i habitable. Entre ells hi ha una porxada segura. El món de fora és fred i distant. Riuen. Fan un glop. Es miren. Es desitgen. Callen. Com un guió amb alguna improvisació. Moments que guardaran per sempre. Agafen una patata com si agafessin una esbocinada d’amor.
A en Pere li surten les paraules soles, com un motor que crema gasoil a litres i escampa conversa a dojo. Li confessa que mai no ha sentit aquesta sensació de vida desbordada, que tot li genera felicitat i que és per culpa de la Romina, perquè nota que li brolla alguna cosa que no sap ben bé com explicar.
La Romina és més de callar i guardar secrets. Li agradaria exposar-li el que sent, però li fa certa timidesa.
Surten del bar i caminen pel poble, després de la disbauxa íntima d’aquell vespre. S’agafen de les mans. Cauen molècules de pluja sobre el seu rusc de desitjos. La Romina se’l mira de reüll amb els seus ulls de pantera. La nit es fa de vellut i ha sortit una lluna sahariana.
Troben un hostal de dues estrelles, fent cantonada en un carrer que puja. Es miren, riuen i, sense dir-se res, entren.
L’habitació és rònega, amb les parets de guix fregades i molta humitat. Però tant els fa. La fantasia llaminera els empeny a tombar-se sobre el matalàs prim i incòmode, ves a saber de quin any, i la Romina es deixa portar per les carícies que en Pere Font li fa sobre els pòmuls eslaus. La festa dels cossos s’acaba quan la matinada comença a dibuixar un sol esblaimat.
La Romina es mig desperta a una hora imprecisa i veu en Pere Font immers en un son profund. Agafa el telèfon. És la seva filla.
Mare, truca’m de seguida. El pare ha tingut un accident de moto. On pares? T’he trucat mil cops. Mare, respon.
Li cau una cortina de fred sobre la pell nua mentre mira en Pere. La realitat es coagula a l’habitació de l’hostal i tot li sembla de mentida, com si fos un escenari esquerdat. La tristesa d’anar fent l’ha portat fins allà, amb ell.
Es vesteix i marxa sola. En Pere ronca. Ja no la veurà mai més.
Camina pel poble i travessa la plaça, amb la gentalla anant a buscar el pa. El matí embolcalla el poble i la Romina només palpa una grisor bruta al cor: mig traïdora, mig culpable. Vol arribar a casa i abraçar la filla.
Corre cap a casa, Romina, potser encara hi ets a temps.
Comentaris recents