Col·lecció de personatges (III)
El cel és un blau clànic per on passegen rastres d’avions i el sol esblaimat espetega sobre la neu radiant. La Clara Altímis és una autèntica bala esquiant, està en forma, i qui no amb només vint-i-cinc anys. No mira l’hora, el temps passa rapidíssimament i no s’adona que la primera hora de la tarda, s’acosta. Les pistes es buiden de gent mica’nmica i ella esquia (vola) sobre la catifa blanca. Puja per enèsima vegada al telecadira. Mentre entra en aquell estat plaent d’endorfines atapeïdes, observa el paisatge lent de la natura viva. Tot ràpid a la pista, tot lent en l’entorn. A la Clara Altímis li agrada aquesta zitzània contemplant tanta bellesa. Se sent viva.
Asseguda al telecadira, li pengen les cames i mira l’abisme. Hi ha una gran distància entre ella i la neu. Sent un soroll mecànic i la cadira s’atura en sec. El vaivé és fort i de cop recorda la sensació d’alguna atracció de fira. Però la Clara està en un telecadira i no té cobertura, ni senyal, i tampoc hi ha ningú. I si el personal de pista ja ha plegat sense adonar-se que ella estava en trànsit pujant la muntanya? Sí, han plegat.
La Clara Altímis sent una por mai viscuda. Està completament bloquejada, sent que morirà perquè no podrà superar una nit penjada al telecadira.
Pensa en tot el que li agradaria fer ara mateix: d’entrada, deixar al seu nòvio, sense culpabilitat, sense cap responsabilitat. Fugiria de la relació que sap que no li és plena, que no fa brollar felicitat. Quan va acabar-se tot? S’ho pregunta ara, quan la tarda s’ha anat enfonsant lentament i ara la nit és carnosa sobre les pistes d’esquí. És van conèixer fa uns cinc anys i tot va anar molt de pressa, presentar-se els pares, els avis, rutines de caps de setmana, abandonament progressiu d’amics, anar a viure ràpidament junts i anar al mercat cada dissabte fent cues interminables i gastant mig matí amb comprar pits de pollastre i embotit. La Clara Altímis es va veure arrossegada per un corrent d’anar fent, obsessionada amb la nova feina i la seva projecció professional sense mirar dins de casa, a la cova del dia a dia, i així les dutxes ja eren solitàries, com els espais comuns del pis, les tocades de pell eren escasses i la sequedat d’un amor que va ser, al principi, una deflagració volàtil. La Clara nota ara molt fred dins els pulmons, els peus com si fossin de vidre, els nervis es converteixen en son.
El silenci enmig del no-res és foll, trencat, de vegades, pel soroll del cable que agafa el telecadira. La negror és tibant i forta. La Clara s’estira com pot en el poc espai que té.
Pensa també en que fugiria en alguna illa de Canàries, en una platja llarga, amb un tanga de color fúcsia i sense roba a la part de dalt, molt lliure i rient amb el Genís, que d’ell sí que sent allò que. Allò que empegota la vida, allò que li dona batibull als sentiments. I encara més, en aquest estat de semiinconsciència, la Clara pensa, per què no li ha dit, per què no ha abandonat la relació i s’ha fos al Genís entre petons còsmics i ulls clucs? La Clara s’adorm.
Quan passen hores, obre els ulls. Durant un instant no sap si encara somia. Les llums de l’estació superior apareixen entre la foscor com un petit port.
Somriu, però no és un somriure d’alleujament. És una altra cosa. Quan baixi del telecadira, pensa, no tornarà a casa. No trucarà a la parella. No explicarà res.
Només enviarà un missatge curt:
“Demà marxo.”
I un altre: “Genís, anem a fer-nos companyia”
I mentre la cadira continua avançant lentament sobre la neu negra de la nit, la Clara Altímis sent per primera vegada en molts anys que alguna cosa dins seu també s’ha posat en marxa.
Comentaris recents