Allò d’en Biel (final)

Coses d’estiu VII

Nota de l’autor: aquest és el final del relat “Allò d’en Biel”. És important per al lector llegir tots els relats anteriors per ordre, perquè tenen un continuat narratiu.

D’on et ve tot aquest odi, Biel? D’on prové la ràbia continguda que no et deixa viure, t’enfada cada dos, el món al revés. Ja ho sabem tot de tu, Biel. Ho podem entendre. Però no pots caure en un victimisme que et persegueix ja fa anys. La teva mare va morir, sí, i és cert que la trobes a faltar, que ara que estàs al llit d’hospital agrairies que la mama et cuides. Ho sabem tot de la teva mare. És el que té la literatura, la creativitat, imaginar històries i personatges. Tot és infinit. 

Ets un personatge que l’he gaudit escrivint, perquè et veig vulnerable i amb moltes pors, però alhora sé que amb esforç, podries sentir-te viu. El que et passa és que t’has quedat encallat amb el teu passat i has culpabilitzat al teu pare, no has volgut o no has sabut fer un pas endavant per dir, ei ho deixo enrere. 

Quan vaig imaginar l’escena del veler, on volies cremar-lo, vaig estar dubtant en si les bombones de gas explotessin o no. Com se t’acudeix intentar cremar un veler amb bombones de butà? Que després va anar el Nahilm a recollir les teves coses quan et van operar i ho va explicar al restaurant. Tot el Pop a la Galleda n’anava ple. 

Biel, quan no s’està bé es tenen idees absurdes, sense sentit. Segurament tampoc era la teva màxima, cremar el veler. Era més cridar l’atenció. Però després, la fiblada a la panxa i la febre. Sort que el teu pare et va treure d’allà i et van poder salvar la infecció.

No cal que t’expliqui allò de la fertilitat del teu pare, perquè a hores d’ara ja ho deus saber, ja deus haver llegit el meu bloc, tothom en va ple, tothom m’ho comenta. Els meus lectors els hi va el ritme desmarxat de les històries. Ara volen saber qui era l’amant de ta mare, és a dir, el teu primogènit de veritat. No ho faré.

Pobre Toni, t’ha fet de pare tan bé com ha pogut, sabent des del principi que no eres del seu fill. I a sobre el vas culpabilitzar quan la teva mare va llevar-se la vida al centre del mar. T’adones que l’odi et fa confondre, et fa demacrar la vida? No hi ha res més perillós que un mateix.

I quan et vas trobar a la terrassa d’un bar al Pol i a la Berta, amb aquell desig inflamat que els omplia els cossos, tu només pensaves a anar al restaurant a veure què trobaves per acabar amb el veler, sense socialitzar, sense gaudir d’una tarda d’estiu. També és cert que la Berta sempre t’ha agradat molt i tens la sensació de pèrdua des de fa molts anys. Però en lloc de recuperar-la o fer l’intent, tu segueixes amb aquesta amargura a dins. 

Jo el que puc fer és ajudar-te, però m’has de prometre que hi posaràs esforços de la teva part per deixar com més aviat millor aquest envitricoll que et consumeix.

——

La tarda es feia lenta a l’habitació d’hospital. El Biel tenia la ferida ben viva, però la infecció morta. Estava fora de perill. Va demanar un parell de revistes de cotxes i un diari esportiu del dia, li era igual quin.

Va entrar el Nahilm amb una bossa i li va dir que l’havia feta grossa. El Biel li va garlar que parés el carro i que si venia amb ganes de rebombori que podia marxar. Em fas companyia o vens a emmerdar les coses? El Nahilm va seure a la butaca incòmoda de l’habitació i li va dir si volia aigua. 

Amb aquestes va entrar el pare del Biel, en Toni. El Nahil va fer per marxar, però el Biel li va expressar amb la mà que es quedés. El pare del Toni mirava per la finestra mentre pensava molt bé què dir. La llum que entrava era d’un groc whisky irlandès. No pateixis pare, li va dir el  Biel. Ho sé tot. Ho sento, m’he portat com un autèntic imbècil. El Toni no va saber reaccionar. Només rodolava una llàgrima rere una altra en aquella galta a mig afaitar. El Biel li va dir que volia reparar tot el dolor que li hagués pogut fer, sempre seràs el meu pare, sí, ja sé tot allò de la mare, i m’és igual, tu ets la meva família. El Nahilm, va dir burleta, i jo què? I van riure i el Biel li va dir que ell era un pesat.

Amb aquestes es va obrir la porta. Va entrar la Berta, amb la cabellera humida i amb la pell colorada de molt sol. Va dir com estàs, Biel? M’he assabentat que et va anar just. Què necessites? I ara sí, el Nahilm i el Toni van marxar. El Biel i la Berta es van quedar en silenci, enmig d’aquell ambient paracetamolejat que inundava l’habitació d’hospital. I el Pol, on és?, li va preguntar el Biel. 

Mira Biel, des que et vaig veure l’altre dia, fent una cervesa, no he pogut desempallegar-me d’aquella sensació que em pressiona aquí. Es va pressionar el diafragma, per sota del pit. Portava un vestit color de terra batuda que li quedava brutalment bé. Crec que el Pol no és la persona que em fa feliç. I el Biel va somriure i li va preguntar, jo sí? 

Va anar per abraçar-lo, però portava encara la via, amb el sèrum i la mandangada d’antibiòtics. Quan surti d’aquí, Berta, et faré feliç. I la Berta li va dir que li faria molta il·lusió anar amb veler. És clar, va dir el Biel, jo no sé navegar, però el meu pare sí, ens portarà ell i li podem dir al Nahilm si vol venir, serà un agost fantàstic, Berta. I va entrar el doctor Clotet i li va dir, hola, campió, com et trobes? Ara farem unes comprovacions i si veiem que la ferida es comporta i surt tot bé, ja podràs marxar. 

I el Biel li va dir a la Berta, ho veus, arribes tu i tot va bé. I després, va voler parafrasejar el títol d’un llibre que havia llegit fa anys i quan van sortir de l’hospital li va dir: anirem a molts ports i segur que tots es diuen Berta. 

Probablement hi ha un veler que ara mateix està navegant enmig d’un cel ataronjat amb el mar encalmat, fent un camí de sal perquè tot s’inundi d’amor immortal.

Gràcies per l’acollida que ha tingut aquesta història. Em fa feliç saber que sou molts els que esteu al darrere de la pantalla, llegint aquest i tots els altres relats. Escriure em fa molt feliç i encara més si sé que a vosaltres, us pot fer una mica més lliures, que al final, és el que aconsegueixen les lectures. Bon estiu.