Coses d’estiu (V)
Nota de l’autor: aquesta és la quarta part del relat “Allò d’en Biel”. Els tres primers els podeu llegir a les entrades anteriors. És important per al lector llegir-los per ordre perquè tenen un continuat narratiu.
Aquest és el final que els lectors van escollir a l’últim relat:
-El Biel es mira la punta dels dits del peu, nerviós, i pensant què collons hi fot allà, que ell vol anar tirant cap al veler, i quan baixa pel carrer del port i el veu de lluny, pensa que el podria cremar-.
…
Cremar el veler. Aquest és el nou pla del Biel per curar aquella ferida gruixuda, tan present i persistent. El pitjor que li podria passar al seu pare: el seu preuat veler, en flames. El Biel sap on aconseguir material inflamable.
Entra al restaurant Pop a la Galleda, fundat pel seu pare a finals dels noranta. Va ser el primer dels molts que vindrien després, perquè tots els locals a primera línia de costa estan regentats pel pare del Biel.
És saludat per tots, perquè tots el coneixen. Com si fos casa seva, es belluga per la barra, entra a la cuina, xerra amb els nous treballadors. El restaurant està ple i a la cuina van a tot rendiment. Fa olor de fregit, de peix a la brasa i cran cremada. Una amalgama de suor, calor i ansietat. Es criden molt entre ells. Algú li ofereix al Biel algun gram de farlopa que ell declina. Fa temps ho va deixar. Però quan el Nahilm li ofereix picant-li l’ull, ell ha de fer força amb tot el cos per dir que no. Ara fa també força amb la mà, que hi té les claus del veler de son pare. El Nahilm li diu, només una Biel, com abans, sí o no? Ell l’empeny una mica per apartar-se’n i entra dins el magatzem, on hi ha el pas restringit i on molt poca gent pot entrar. Allà si guarden consumibles de tota mena: envasos, detergents, paper, draps, hi ha dos congeladors enormes, neveres, prestatges amb pots de salses, sal, espècies. També hi ha butà. El Biel agafa una bossa gran, de teixit robust i a dins hi posa tres llaunes petites de butà. Surt del magatzem carregat i escolta de nou l’embalum de veus i olors de la cuina. Ara el Nahilm se’l mira encuriosit, perquè no sap ni què hi ha vingut a fer ni què hi porta dins la bossa. Quan passa pel costat el Biel li diu que se li cremaran les patates.
Entra a la barra i s’omple un got petit de cervesa, que l’engola d’un glop. Ningú li diu res, és el fill de l’amo i la gent no vol problemes. El Biel agafa un drap humit i net que hi ha al costat del tirador i eixuga l’espuma de la cervesa, esbaldeix el got, el posa dins el rentavaixella. Diu adeu i marxa enmig de la gent nerviosa per dinar. Es dirigeix al veler amb la bossa on porta el butà i les claus a la mà, que no les ha deixat en cap moment des que el seu pare els hi ha donat abans.
Es dirigeix al punt de les llanxes ràpides, que per un mòdic preu de seixanta euros t’apropen al teu vaixell atracat a la boia. S’ha d’esperar perquè hi ha cua. Fa un migdia atapeït de calor, les botelles de butà li pesen, i l’addicció al tabac li crema la sang. Fa dos cigarrets abans no puja a la llanxa. La potència dels motors dona tanta velocitat que les onades es premsen, com si una màquina d’envasar el buit agafés el mar i en fes un paquet blau.
Cada vegada el poble es veu més petit i el veler més gran. Porta la bossa amb el butà agafada entre els peus perquè no surti disparada, la sensació de rapidesa és tan brutal que té por de caure, no ell, sinó el que porta, i sobretot, les claus del veler. No ho pot perdre ara perquè sinó, no té pla. Puja al veler com pot, sense l’ajuda del taxista, fart de portar gentota adinerada als seus vaixells.
A dins el veler, tot fa una olor coneguda, la de sempre. I ara al Biel se li afluixen els tensors de l’odi, se li calmen els aspersors de la ràbia. Sent espetegar les onades, el balanceig lent del veler, les fotos de la seva mare penjades al petit menjador de fusta vella. El Biel pensa amb el cinisme del seu pare. Les ampolles de butà. Que sol que estàs Biel, mira’t, desemparat. I el Pau i la Berta, ara, saps que estan fent, i els vols matar, i després matar-te tu. I el teu pare, que està venint a tot drap amb un advocat de prestigi per desheretar-te. I el Biel que borrosament veu el butà, però no encerta agafar-lo. Vaig ser jo qui em vaig tirar al mar, fill, no t’enfadis. I veu la mare al mig del mar com una taca. Has de parlar amb el teu pare. Mare, perquè no m’ho havies dit. Ha d’estar dins el veler, m’ha demanat les claus. I el Pau li fa cosa dir-li a la Berta que n’està molt d’ella. No els matis ara, Biel, saps com funciona el butà per fer-lo esclatar? Ets ridícul. I li has menyspreat una ratlla al Nahilm. Vinga fill, surt a navegar com abans, deixa de pensar a cremar el veler i gaudeix de la mar. Ja arriben a port, el pare i l’advocat. I el cel cremat de la Berta darrera el seu cor jove, que en vol més. Cremem la tarda i no el veler, diu un eslògan fet a mida. I el Biel es desmaia sobre la catifa de color crema i convulsiona, i pensa que allò serà el seu final, i sent una llanxa ràpida que s’apropa al veler i és el seu pare amb el seu amic íntim de tota la vida. Ja venim a rescatar-te fill, t’ho explicaré tot, jo no la vaig tirar al mar. Apendicitis, han de córrer. I tots a l’hospital acompanyant al Biel.
I ningú va veure el butà dins el veler.
I la Berta que no li diu res en Pau d’allò que es veu amb un altre, potser demà.
La quarta part d’aquest relat es publicarà ben aviat. Recordeu que podeu subscriure-us en aquesta web per rebre l’avís de noves publicacions.
Comentaris recents