Coses d’estiu (II)
El Biel apaga el cigarret dins el vol de vidre a on ja hi ha unes divuit burilles. S’ha llevat amb l’estiu enganxat mandrosament al coll. Truquen a la porta i és el seu pare, que continua sense dir-li res fins al petit menjador. Fumes massa. El Biel encara no l’ha mirat als ulls. Sap que va amb un vestit d’etiqueta, sent el perfum tan dens de tota la vida i segurament porta aquell pentinat que el vol fer semblar més jove.
El Biel mira per la finestra amb tot el mar al davant, de punta a punta hi ha milles nàutiques que segurament s’hi tarda dies a navegar. Podries fer alguna cosa de profit i anar al restaurant avui, hi ha feina, li diu el pare. El Biel continua immòbil, mirant ara el veler del pare que té atracat a la boia. Encén de nou un cigarret i amb veu pastosa li pregunta amb quantes dones ha estat avui al veler. Ets molt cruel amb mi, diu el pare. El fum del cigarret desapareix per la tramuntana que ho despentina tot. Hauries de sortir d’aquí dins fill, i moure’t, fer alguna cosa de profit. Ell li diu que està bé així. Però no, no ho està, òbviament.
Fa molts anys, el Biel devia tenir uns vuit anys, cada estiu navegaven amb el veler per les cales més blanques i solitàries. A la mare del Biel li agradava jugar amb ell, tirar-se a l’aigua fosca i densa i salada i mai tenia por, perquè de cop els braços de la mare l’agafaven per fer-lo surar a l’aigua. Tot feia olor d’inflables, joguines, fusta neta a dins el veler, les tardes es passejaven movent-se entre onades blau texà.
Les coses amb els pares del Biel no anaven bé. Ell ho sabia perquè veia a la mare callada, trista i només es dirigia al Biel. El pare es dedicava massa als negocis? Va muntar un imperi de restaurants d’arrossos i llagostes per guiris, cases de dubtosa legalitat dins de la llei de costes, i algun negoci que el Biel mai sabrà.
Ara el Biel, mirant el veler i amb el seu pare al darrere, li pregunta que per què ha vingut. T’he portat un sobre amb dos mil euros, en tindràs prou? El Biel se’l mira per primer cop i s’apropa uns centímetres al seu pare que té els ulls afables, l’expressió destensada, li nota els cabells molt més blanquinosos que l’últim cop. El Biel agafa el sobre. Nota el gruix dels bitllets, el tacte és com d’estrènyer un coixí petit. Obre de bat a bat la finestra, s’escolta ara la sorollada de gent caminant i del mar que tremola. Agafa el feix de bitllets i els fa volar tots. Tanca la finestra i s’encén un altre cigarret. El pare, immòbil, no s’immuta: probablement per dins nota una coïssor desmesurada, un odi abrupte, un codi indesxifrable de compassió. També de culpa. Així que necessiten gent al restaurant, li va preguntar el Biel. El pare no deia res fent mitja volta per marxar.
Ara el Biel voldria que aquesta mitja volta fos al revés i que es girés, però que no fos el seu pare, sinó la seva mare, amb els cabells tibants i els llavis prims i els braços llargs, on sempre hi havien abraçades i amor. Perquè el Biel, des d’aquell estiu, està buit, està en caiguda lliure sense final, com els bitllets de cinquanta que ara mateix volen per la platja, com la pena de no tenir la mare, i a més d’amuntegar tot això: odiar al pare. I odiar esgota.
Va ser un matí preciós, quan el Biel era a la proa del veler que va escolar crits i xerrades fortes dels seus pares. Eren a alta mar, tornaven de les illes. A la sala emmoquetada, el Biel es deixava gronxar per les onades que feien ballar el veler. Un crit, un soroll d’aigua, la cara del Biel mirant per la finestra de fusta. La seva mare surava per aquell mar immens mentre el veler continuava endavant, sempre endavant li va dir el seu pare quan va entrar a la sala després de tirar a la seva dona al mig del mar.
El pare del Biel marxa del pis sense dir res, però abans el fill li demana les claus del veler. El pare, desconcentrat, no s’atreveix a preguntar-li per què. Fa anys que no li demana les claus. Els hi vol donar en mà, però en Biel li fa el gest que les deixi sobre la taula.
El pare tanca la porta suaument i Biel es queda mirant, durant molta estona el veler que l’havia fet tan feliç. Va tancar la mà forta, fent-se mal amb les claus i amb veu baixa va dir: mare.
La segona i última part d’aquest relat la podreu llegir ben aviat. Recordeu que us podeu subscriure a la plataforma per rebre l’avís de totes les publicacions.
Comentaris recents