Retalls de primavera (i V)
Que si pogués retallar aquell moment de tu apropant-te, aquella revetlla, on encara teníem poques propostes fermes però moltes bajanades al cap, moltes idioteses per fer i encara més riallades, fins passades les sis del matí.
Que si pogués retallar els teus ulls de son mentre el sol sortia arran de la platja, que parpellejava l’aigua moguda de la nit inflamada de foc. Que si pogués retallar les vegades que miràvem el paquet de tabac i dèiem que havíem pipat massa. I retallar vint anys menys, també.
Que si pogués retallar els cabells que s’embolicaven junts entre les cares suades, guardar-los no per res, sinó per tenir el moment, saps?
Som moments i olors. Feies olor de pirotècnia. I el vestit taronja descomunal d’erotisme salvatge. I el moto bombejador automàtic dels teus petons a dojo. Retallava la revetlla de Sant Joan sense el Sant.
I que tenies tant oli de coco escampat que la pell et brillava amb les guspiretes dels petards. I la meva mà que patinava fins on em deixaves, que era tot. I vam establir el tot teu quan estaves tota nua.
Retallaria el moment de cervesa i ous ferrats amb els peus a dins els bassiols després de la pluja, fent-nos fotos amb un mòbil de merda que encara conservo, i retallaria aquella il·lusió atropellada, que fins i tot un dia vam dir que foradaríem el cel perquè els marcians sabessin coses sobre l’amor.
I el retall que vas enxampar-me aquella revetlla, on escrivia coses, i no et creies que allò ho escrivia per tu, i crec que eren versos o ves a saber, i ho llegies en veu llibresca i teatral, i jo et mirava mig estirat al llit i encara no sabia que les papallones que notava a la panxa un dia es moririen. I ja no tornarien.
I retallaria aquell embruniment espectacular de la teva esquena, plena de sorra granulada, després de dormir extenuats per aquell sexe bestiot.
Retallaria aquella revetlla on vam dringar i vam dir, avui comença tot, i per davant teníem la llibertat plena de catxassa i cabrum jove. Xalàvem. I també filosofàvem i dèiem si la paraula pinacoteca existia. I ens posàvem romanticoides amb la manxada de gregal i els castells de foc de lluny, petits com flames de càmping gas.
No sabíem que hi havia sostre de cova.
No sabíem que la cremadissa s’acabava.
No sabíem que calia retallar-ho tot per guardar-ho i vendre-ho a un anunci de cervesa.
Refugi XIII: Somiar com xicons que l’estiu és llibertat.
Comentaris recents