Select Page

Vaig agafar espuma del mar quan feia calor i ara em bull l’ànima de l’estiu. Tant fred em trenca la pell i el vellut de la veu es queixa coll avall. Vaig agafar sorra de la platja quan érem feliços sense roba i ara em frego les mans mentre noto les pessigolles de les onades que venien i marxaven. Tant fred em trenca el vestit gruixut del cos i em cala dins, i tot és va esquerdant. Massa humitat per poder escriure: la tinta s’aigualeix i tot queda borrós. 
El fred és un perill, un parany natural, una tristesa rere la muntanya que fa boira i no escampa mai. El camí és blanquinós com la bromassa humida de la matinada que mai no s’aixeca. Boira de pell blanca com un llençol d’hospital, d’urgència solitària, de llit de presó. El fred és la manta que trenca la calma i parteix els visca l’amor. 
Vaig agafar un tros de cafè amb gel quan la nit era llarga i el conservo, i l’oloro i l’admiro i així els matins, a primera hora, s’encén la flama de tardes llargues i taronges al cel i faig glops de màniga curta i sento les pells brunes i tenses. 
El fred és l’amic de les copes buides, les cases fosques, les terrasses grises, la cara pelada i les mans sense les teves. El fred és un costum que mai sabem com (sobre)viure’l.
Sort que vaig agafar un tros de cor calent a la canícula d’estiu i ara m’abriga aquest racó de la pena.